Serà veritat?

Desprès d’uns dies de desconnexió jo hi torno a ser.
Fa aproximadament dos any que vaig començar a fer una mica de running per tal de complementar-ho amb la bicicleta i poc a poc em va anar enganxant. Crec que això ens ha passat a tots, una dia fas una cursa de 5 km, un altre dia de 10 km i al cap de poc temps ja estàs pensant amb una mitja marató...
Tot anava be fins que un dia que estava entrenant de nit amb el frontal, vaig trepitjar una pedra i em vaig fer un esguinç al turmell. Una vegada recuperat vaig fer l’any 2007 la cursa que amb el lema "Mulla't i corre per l'esclerosi múltiple" es va fer al circuit de Montmeló amb un recorregut d’uns 10 km. Doncs be, una vegada vaig acabar tot anava be fins que per la tarda no podia ni caminar del mal que em feien les plantes dels peus, exactament a la zona del pont. Vaig estar uns dies de repòs i el dolor va anar minvant fins que va desaparèixer del tot, però poc a poc vaig anar deixant el córrer donat que em provocava constants dolors de tot una mica, quan no eren els genolls era la cadera o els turmells o... En qualsevol cas la bicicleta no la deixava mai perquè en cap moment m’havia provocat cap molèstia tres d’alguna que altre caiguda, però aixó es tema per un altre entrada.

Doncs be, en aquests moments ja fa uns dos mesos que he tornat a combinar el córrer amb la bicicleta, però aquesta vegada amb el convenciment que no ho faria per fer cap cursa i que com a molt correria 30'. Ja, ja, ja... Unes tres setmanes desprès d’haver començat amb les primeres sessions ja estic corrent 40 o 50', ja estic apuntat a la cursa del Farell i a la mitja de Granollers.

Suposo que era d’esperar (ingenu de mi) donat que això es una cosa innata dels humans, sempre amb l’afany de superació. Doncs be, aquest cap de setmana la bici es queda a casa i el diumenge toca córrer. La següent entrada del blog serà per explicar la experiència.

Si ja ho diuen que l’home es l’únic animal que s’entrebanca dues vegades a la mateixa pedra però jo espero que no sigui el meu cas…

Tot es posar-s´hi

Diumenge dia 9, el despertador sona i mig adormit l’apago pensant en cinc minuts mes que al final es fan mitja hora.
Quan soc conscient del temps transcorregut, per un moment passa pel meu cap que ja estic fora de l’hora que m’havia proposat sortir i que per això ja mes val que no surti, o be que faci una sortida molt menys exigent.
Finalment i mentre esmorzo una mica sense fer gaire soroll per no despertar a la família (aixó seria la excusa definitiva per no sortir), penso que mitja hora de retràs no vol dir res i que puc anar allà on vulgui, a mes quan porti una estona sobre la bici ja no recordaré lo dur que pot resultar aixecar-se i mes ara que fa fred.

Be, doncs aquest diumenge passat em vaig proposar pujar a Collformic i finalment la ruta va ser la següent: Caldes – Granollers – Cardedeu – Llinars – Sta. Mª de Palautordera – Collformic – Seva – Tona – Collsuspina – Moià – Castellterçol – St. Feliu de Codines – Caldes. Un total de 115 Km i de 2.000 mts de desnivell positiu acumulat.
Aquí us adjunto una foto de les vistes que es podien observar des de Collformic i a continuació la altimetria gentilesa de APM, espero que us animeu.

L’aigua es vida

Collons, la pluja va molt be per tot però potser una mica massa ¿no?
Vaja cap de setmana que m’he tirat amb tanta aigua, divendres cap a la feina amb bici: em va caure a l’anada i a la tornada.
Dissabte piscina (mes aigua) i diumenge opto per anar al gimnàs donat que seguia plovent. Quin fart de donar pedals sense moure’t de lloc, quin avorriment….
Fins un altre.